BELLESA I CONTEMPORANEÏTAT
Les meves manifestacions (gest i instrumentació de les mans) s’expressen de vegades embolicades per l’harmonia i l’ordre que la cultura m’ofereix. No m’interessa amagar amb aquesta bellesa rebuda, les pròpies i nues realitats, doncs les podria maquillar, a l’extrem que perdessin la seva “essència de signe” per convertir-se en banalitat. És en aquest instant que em podria convertir en eficaç utillatge i eina de qualsevol idea o creença, oblidant el camí o procés que haig de seguir i que és el que importa de debò. El propi.
Comunament s’identifica art amb bellesa. Una obra, si per a la majoria, no inspira bellesa, és rebutjada. A l’artista l’hem classificat en l’ordre de la divisió del treball, la percepció social utilitza termes productius, com a productor de bellesa.
És de lògica que se li demani bellesa, però hem de recordar i tenir clar que, l’essència de l’ànima de l’artista, és experimental. Més que un productor, és un investigador. Més que en un taller, ell viu en un laboratori endogen, en la seva psique. Podria exercir perfectament, entre altres coses, de transgressor.
(*) El procés de la creació, no només conté l’obra com a finalitat. També inclou al propi artista. L’obra i ell mantenen un indivís vincle o unitat. Ell experimenta amb la seva psicologia, el seu ser més espiritual, i les tècniques per expressar el seu propi moment.
Si no es perpètua en i amb el treball interior, l’extern, la manifestació, resta quieta i amb menys vitalitat la seva incardinació en el temps social, o contemporaneïtat. Resulta una contemporaneïtat afeblida. Sí, amb aquesta apreciació m’afirmo en la convicció que la contemporaneïtat va estretament vinculada amb l’esforç interior. El que podem oferir als nostres contemporanis ha de ser el millor de nosaltres, diria Hegel.
La bellesa, doncs, és el resultat d’un treball en el temps, elaborat, destil·lat, cerni’t, construït, amb amor i delicada intenció. I no serà mai el producte d’aplicar una norma allunyada del nostre apilament propi, tret que es vulgui obtenir una obra fòssil. L’exercici de l’art, l’art autèntic,- aconseguir-ho ja sé que és un altre tema- haurà de sofrir una revisió en profunditat sobretot en els mitjans acadèmics més convencionals. I com no, en cadascun de nosaltres, i sobretot en els que pretenem estar desperts.
