BUIT

El buit, l’espai buit en els formats, suports i ambients que vulgueu, m’ha generat preguntes, sempre. El primer que em qüestiono és si el propi buit no és tan real, com el són les formes que veiem i toquem. En el buit, es “recolzen” i generen les formes. I neixen i es mouen, en definitiva, fan experiència, les fem utilitat. Observar al buit com a absència de forma és una apreciació incorrecte doncs el buit te entitat en si mateix hi hagi o no forma.
La seva presència és tan potent, tan majestuosa, tan real la seva energia emissiva que ja constitueix en si, la realitat. És quan la forma es mou, quan la forma ocupa, que el buit pren encara més protagonisme. Llavors, el seu ser adquireix més presència, esdevé, té més raó de ser.

Una dinàmica vital insubstituïble. On s’entreveuen propostes de veritable fusió entre ells. És el contenidor-generador de la forma, qui la cuida i limita, per fer-la possible i real en l’existir buit. En l’art, les àrees de buit, els volums circumdants de buit, les concavitats buides, els veïnatges del convex, els escenaris buits, els silencis del so, dimensionats, tractats, modelats, harmònicament, crec que són una de les principals arrels del gran arbre de la bellesa. Només en zones de buit, podem expressar. Ell és la feminitat on, la forma, o sigui, el masculí penetra i la feminitat cerca ser omplerta. És un joc de seducció electró-magnètica.

(*) Quan esdevé, que el buit el sents com a propi, a l’artista se li presenta doble àrea de treball. Haurà de laborar en dos fronts; el propi i a l’exterior. En l’escultura, la tridimensionalitat, el volum no matèria, o sigui l’espai buit es manifesta amb una força i presència indiscutible. Ella, la vacuïtat, dinamitza, mou, aconsegueix un protagonisme actiu en l’escultura, però de manera invisible, discreta, present i creadora. Sobre suports plans o murals, llenços, papers, façanes, escenaris, etc, el blanc, l’espai buit, és la gran temuda. Seguim parlant de vacuïtat. El seu misteri genera una força poc descriptible.
Genera respecte més que temor, genera autoritat més que por, genera l’autèntica autoritat, diria. Etimològica ment, autoritat, té un significat clau. (Augere) El llatí ens ensenya que l’autoritat la posseeix aquell que sap fer créixer allò que té en el seu entorn, té els dons i capacitats per cultivar allò que pot créixer, que habita, en la seva proximitat. Fer créixer és sinònim de creació. En la composició, el buit, l’espai respectat, deixat en si mateix, aparentment sense funció, ocupa i genera una energia que vivifica la forma expressada..

És el mateix que en els treballs d’horticultura, quan planto enciams o cols. Deixo l’espai corresponent a cada espècie perquè preveig el seu desenvolupament( marc de plantació, diem en argot agrícola), perquè elles, les plantes, requereixen d’espai per manifestar-se. Les formes, les línies, les taques de color, la qual cosa nomenem com a dibuix, els punts més o menys engreixats i alineats i combinats, tota aquesta manifestació, necessita, requereix d’espai, i d’un espai particular per a cadascun d’ell, i la seva dinàmica d’interrelació. En l’obra gràfica que estic duent a terme, l’espai buit té una presència pretesa. No és casual, és buscada i causal. Acceptar el buit és acceptar la forma que per llei, vol néixer, crear-se, manifestar-se, ser en el buit, una presència a vegades visual, tàctil en unes altres i sonora en el cas de la música. El gest, en la dansa, dibuixa vacuïtat dinàmica…

Una ambivalència. Ambivalència de la vida mateixa. Ambivalència en balanceig..
(vale=salutació=salut=equilibri=perfecció=buidor=forma). Seqüència de significats interns en cadena, de una sola paraula. Desconec si la lingüística pot admetre aquest algoritme. A mi em serveix.
En poesia, en l’esforç de manifestació, ja he comentat que som en un llenguatge dimensional ment fronterer. Som davant el gran buit en la poesia? La reticència, els silencis breus, no són el buit en la poesia. No. El buit en ella, l’entreveig com una presència de “so” vibrant, silenciós, transparent en termes de visibilitat, extremadament potent, produït, creat per la pròpia dinàmica de l’energia de les paraules, usades pel poeta i potser també emergit pel propi poeta , no solament del seu cervell o ment concreta, sinó de l’esfera superior a ell mateix.