CONSCIÈNCIA DE NOUS ESPAIS
L’art escapa àvid de l’espai del llenç, per envair potent la realitat quotidiana,(més floodart?) i és que ell, és acció creativa que traslladem a suports habituals i a la pròpia existència en tots els seus medis. Les arts escèniques, el teatre, l’opera, el circ contemporani, la dansa, les perfor mans, tots ells desplaçant l’atenció de l’objecte al subjecte. Com si la figura humana, el cos sorgís del llenç, o una escultura prengues vida per exercir en el món obert de les places, els locals inhabituals, carrers, platjes i muntanyes.
Bellesa, missatges, festa, transgressió i poètica fent-se presents en els més rars o inhabituals escenaris.
(*) Neixen espais per les perfor mans, els environaments o son tots els espais suceptibles de ser-ho?. L’acció múltiple, l’acció d’art rodeja la nostra cultura. Som creadors i l’energia per dur-ho a terme l’absorbim del més íntim e indemne que som. En certa manera sento com si la meva existència, hagués estat i fos una contínua performance, una sèrie d’environaments sense públic.(dic això empès per la matinera consciència d’artista que sempre he tingut). El 1967 vaig fer una acció a la rambla de Terrassa (Barcelona) amb gent espontània de públic, quan encara, jo mateix, no havia descobert el sentit íntim de la performance i del seu significat. Va ser una acció espontània que em sorprengué per l’acollida de públic que reunit al voltant meu, assistia en silenci expectant No estic segur que sabés que estava fent una performance. Ni tan sols havia sentit parlar de la seva existència.. Hem pres consciència de nous espais per l’art.
(*) L’intimitat del quotidià, no resta valor a l’existència, feta art. Suposo que això ho podrien subscriure moltes persones. És un viure discret, no públic, exempt de vans aplaudiments, també ple de grisos, indecisions en el temps i gargots caòtics. Si més no, la cosa que importa, és la consciència del present, viscut en la percepció d’un mateix com a artista. Afirmacions, que en cap cas volen anul·lar l’exercici de les arts assumides, en si mateixes, però si, donar valor a vides que, amb consciència o sense ella, esdevenen obres d’art Hi ha vides que semblen anodines, i que contenen una bellesa i sinceritat que les fa art pur. Potser som a les portes d’acceptar a l’art del viure, com expressió d’art. Crec que hauríem de preguntar-nos del perquè aquesta explosió creativa. Quan el gos lligat i assedegat pot, trenca les cadenes i busca fonts d’aigua original i neta.
(*) Diferents vegades m’he proposat reflexionar sobre l’art del teatre i la dansa. Ara ho deixo apuntat per no oblidar-me de tornar-hi. Avesat a pensar el propi treball plàstic, més íntim, veig com aquestes expressions de bellesa i de recerca, com és el teatre, m’interessen estèticament i de segur que terapeuticament aporten valors que haig d’investigar. Aquestes disciplines són art en grup.
