DESINHIBICIÓ, ACTOR ÚNIC I TRANSFERÈNCIES
L’acte creatiu és personal. No, no es pot substituir l’autor, ningú pot fer-ho per mi. No som davant una labor per exemple, com reparar un vehicle a càrrec d’un equip d’experts. L’artista és l’actor únic i principal. I dic principal perquè de vegades coexisteixen autors anònims, tan anònims, que el propi artista no és conscient que en la seva obra hi ha traces massa alienes a si mateix. Autors que co-existeixen en ell, inconscient de la seva presència. Gairebé sempre producte d’una admiració que és positiva.
En el meu cas, després de ser profundament i radicalment somogut per les escultures de Henry Moore, àdhuc no he superat el seu impacte. O el que és el mateix, no he pogut seguir treballant en escultura perquè el que m’ha deixat Henry Moore és un treball, d’una força i impacte i amb el qual m’identifico tant, que ja el considero com que és meu. Millorar-ho és una fita que no em proposo. Em sento completament realitzat com escultor amb la seva obra. Jo, en aquest cas he realitzat la transferència d’espectador-autor, amb completa consciència. Una actitud com aquesta nega o retalla les meves capacitats com escultor? Si treballes escultura, aniria per sendes molt allunyades de la seva proposta!
Absolutament, tot al contrari. Aquesta presa de consciència m’ha portat a reconèixer els meus gustos en “l’altre”i a , si vull, seguir el meu propi camí. No em serà fàcil, perquè en el meu interior haig de superar HM, per quedar satisfet. La seva estetica és seva i l’admiro. Si un dia, com apuntava més amunt, torno a l’escultura explorarè nous espais i mai millor dit.
No sé, en aquests moments, si demà tornaré a l’escultura amb altres ulls. És un tema que deixo obert. Sincerament, el camí de la pintura per ara, és la meva senda. Àdhuc no m’ha ocorregut el que m’ha passat amb Moore, amb cap altre artista, malgrat afinitats i admiracions sinceres. Aquest tema que comento té molts aspectes que han de ser analitzats!
No és una acció tècnica, el fet creatiu, on podem demanar solucions externes a nosaltres. No hi ha manual. O buscar esquemes o estils fora de nosaltres si volem ser nosaltres mateixos. L’artista que vulgues ser-ho, ha d’oblidar buscar en els calaixos on trobar respostes acabades. Ha de sortir amb força, coratge i des inhibició, contemplar i veure l’univers amb ulls propis i una vegada digerit, saber elaborar i explicar mitjançant llenguatges escollits i seus, si els té, la seva obra. O iniciar la feina i observar i observar-se. Tambè penso que és una via de treball. De fet, a la pràctica, les dues són simultànias.
(*) Un gran respecte per qui “els altres d’abans” ens han llegat. Ofereix un útil fre, necessari per embocar al cavall jove (nerviós per excés d’energia, inexpert per manca experimental, ansiós de protagonisme per afermar el seu jo). L’energia del qual, en ascensió, ens conduirà a territoris desconeguts i de profit. L’artista novell, portador d’essències noves és un valor indiscutible. Haurà de saber descobrir en ell i aprendre a mostrar-les. És clara la meva postura pro llibertat, i no obstant això, no exclou, un respecte incondicional per tot el rebut.
