L’ART I DISCIPLINES
Estem submergits en un mitjà cultural on la ciència i la tecnologia tant pràctiques, i la política amb els seus interessos, massa vegades espuris, situen a l’art no com a disciplina al nivell de les ciències o les lletres, sinó com, un bufó de palau i carrers, que amenitza, i decora els esdeveniments. En el millor dels casos, els ennobleix. Vull pensar, que més que menyspreu, és ignorància de les essències d’aquesta disciplina. Aquesta tendència pren darrerament i tímidament un altre angle d’enfocament, però és pesat maniobrar un vaixell habituat a rumbs inamovibles i a mars rutinaris. A l’art, definitivament, no li donem la categoria de disciplina de coneixement. És un fet.
Un biòleg, un historiador, un sociòleg o un lingüista, tenen les seves metodologies per a la captació de la realitat.
L’art té els seus mitjans i oportunitats d’observació. No hi ha, avui, una disciplina independent que sigui prou amplia i profunda per sobreviure, en el seu desenvolupament natural, ella sola. Pot ser que en aquesta possible simbiosi, l’Art pugui créixer. La classificació del coneixement ens ensenya suficient clar el que vull expressar i defenso. L’Art, pot, doncs, convertir-se en instrument de coneixement si ampliem els seus objectius, si sabem interrelacionar-lo sinergicament amb altres disciplines del coneixement. Haurem de des aprendre, meditar el recorregut, reorientar les accions i les decisions. Com sempre els temps canvien perquè evolucionem.No perquè ho facin ells sols.
(*) Hi ha un treball ingent per situar-lo en el lloc on li correspon. Hi ha raons per dur-ho a terme que ara no albirem. Els signes i l’alfabet estètic són subtils, si, però reals. I com a tals “avaluables” d’alguna manera. Encara que sigui subjectivament.
Haurem de contemplar les funcions i objectius de l’art ampliant, potser completant amb generositat les que avui defensem. El que s’albira són nous temps que arriben amb energia nova, caldrà aprofitar-ho. Des de la meva modesta posició d’artista independent, – és una flagrant redundància!-, puc aportar el poc que pot afegir un home sol. Fa falta l’esforç de molts per, en grup i tenaçment plantejar les bases d’aquesta escalada.
De totes maneres, crec que la psicologia, les matemàtiques, la ciència en l’àmbit de física, la llum i el color, la dansa, la música, el circ, la química, la biologia, la botànica, arquitectura, les tècniques personals de creixement, la comunicació, i sobretot la lingüística, i un conjunt d’especialitats com la simbologia, la semiòtica, la mateixa medicina, els espais educatius i el complex món de la programació binària, i la subsidiària informàtica, amb tot el seu espectre digital, poden iniciar una empenta i unes etapes suficientment importants per fer de l’art una disciplina clau en la comunicació, el coneixement i evolució humana.
