L’ARTISTA CHAMAN

Em permeto aquesta comparació, i afirmació interrogativa. Ser artista és gairebé ser un Chaman o exercir de Chaman? En essència el Chaman-indígena, el veritable, que avui dia no coneixem, neix de l’aïllament i de la solitud extrema, acceptada o no, ja que el seu mitjà, hostil, (desert, neus, gels perpetus, selves aïllades, boscos frondosos, paratges incomunicats…etc) en una paraula, el seu món exterior, no li ofereix plaer i dialèctica suficientment atractiva i generadora de discurs mental i actiu. En un moviment progressiu de supervivència, les seves opcions són reduïdes. Acaba per girar-se cap a dintre i quiet, descobreix un a un els ressorts d’un món interior, més còmode per a ell que la realitat que té enfront. S’endinsa una vegada i una altre, en aquests territoris més enllà del món que nosaltres denominem realitat, el tangible.

Coneguda pels antropòlegs la seva destresa per acompanyar als mons intermedis, és hàbil a transcendir la nostra dimensió i alhora, tornar a ella. Expert en el viatge, acompanya a les realitats que ell ja experimentat, fent de guia, i torna al món real, després d’iniciar a un altre humà.
Potser l’artista, si ho comparem amb el chaman, és aquell que té la capacitat, innata o apresa, d’instal·lar-se seqüencial ment en estats més unificats, més integratius, els quals informarien plàstica-ment d’una força o vibració a les capacitats estètiques apreses des de la cultura i oferirien a la col·lectivitat trossos i visions de la seva experiència si no extrasensorial, si psíquicament més rica i elaborada. L’obra adquiriria una altra tamisada llum, i la llum , ho saben molt bé els físics, conté informació. Fotó, igual a informació.