MALESTAR I INICI

Davant el llenç, enfront del paper oferint la seva vacuïtat, la seva blancor potent, com dient-te, i ara què? Em neguitejo, però només és un feble neguit, un malestar que no arriba a angoixar-me en el deure d’omplir-lo. Una pregunta recurrent seria…perquè omplir? Sé que, reduint el procés mental que es desboca en preguntes, qué, perquès, i cóms, portant a la ment a un alentiment progressiu, semblant al del propi paper, podré captar a poc a poc, arrencar de mi mateix, l’inici de l’obra.
Inici que es desenrotllés junt amb mi, en una mixtura difícil de definir per concretar-la en el temps i fer-la visible. És una dinàmica que no és gens fàcil d’explicar. És com explicar el gust de l’arròs a algú que no l’ha tastat. Posem en acció tantes potències, que la consciència en aquells moments, tan especials, “perd” capacitats.

Quan entres en un estat creatiu, ell mateix, procura una energia de rapte o segrest d’una part de tu i et trasllada a un altre estat que fa possible, que el que, en uns moments abans, era un mur infranquejable de foscor i paràlisi ara, desaparegui i en ell flueixin la decisió i l’acció. Hi ha en acció alguna cosa que arriba, es mou, i necessita manifestar-se. Emocional ment, ho definiria com a necessitat per expressar amb matèria. També una necessitat de joc, de recerca, de ganes de trevessar ponts que et condueixin a nous territoris perquè l’estat actual no acabas d’acceptar-lo com acabat. Una necessitat de canvi.