OBRA ÚNICA I DISSENY INDUSTRIAL

L’obra d’un artista és única, irrepetible. Irrepetible en la concepció original, no en la possible edició. Pertany a un present, a un ara i aquí que la fa original i actual. Aquesta obra, és manifestació del seu ser. Pot ser més o menys reeixida (judici, avaluació critica etc) però és una obra que porta l’empremta de ser única. Sense aquell ser-artista que ha fet un acte important, en si, de voluntat creativa, aquella manifestació no hauria aparegut.

Un dissenyador industrial o de moda textil, fa el mateix? Un automòbil, un ordinador, qualsevol màquina, un disseny de construcció, un jersei, tenen un arquitecte, un enginyer, un dissenyador darrere. És obvi, o un equip, darrere. Amb l’organització del treball productiu, amb la divisió dels esforços, un grup, o grups especialitzats, hàbils en específics trams del sector de la línia productiva adient, fan real un producte, una obra. És l’obra-producte d’aquella empresa, i d’un equip.

És una obra col·lectiva i com a tal, l’equip, deixa les seves empremtes personals en el producte. Sempre sota directives i protocols previs d’utilitat, eficiència i probablement de rendibilitat. L’artista, ell sol, les deixa en l’obra, les empremtes. El producte, no és una obra igual de creativa? Si el producte és obra exclusiva d’una persona, som davant una obra, encara que sigui funcional, amb aspiracions artístiques. Ja podeu veure l’enrevessat d’esbrinar la sortida, d’aquest laberint, com a tantes situacions embullades d’una societat complexa, com la nostra. Un és disseny, construït per ser útil, en l’esfera del quotidià més necessari i eficient.

És una utilitat, funcional i pràctica. L’altre, l’obra, neix d’una sola persona i d’un material intangible, inspiració i amb voluntat determinada de recerca estètica per ser contemplada i gaudida des de l’esfera més espiritual.
És un material bàsicament espiritual, on l’actor es perllonga a si mateix en la realització i manifestació.

Podríem dir gairebé el mateix de l’equip de tècnics, dissenyadors, emprenedors, etc que pensen i realitzen el producte? En aquest cas les renúncies personals, a favor de l’eficiència i les rentabilitats de negoci, són tan grans que la petjada personal diria que és lleu, gairebé imperceptible. Queda una obra-producte col·lectiva i molt acceptada, però no és expressió personal única.
Quant als objectes de disseny, pròpiament dits, obra personalíssima de disenyador, estaríem a la franja central d’aquest laberint. La voluntat de treball, no obstant això, és marcadament utilitària i per tant necessàriament limitada en les aspiracions més sublims.

El nostre mitjà productiu hauria de ser generosament receptiu a les propostes estètiques de dissenyadors, per omplir-nos la vida diària, la vida útil, amb estris acuradament pràctics, ecològics i estètics. Repeteixo, el dissenyador industrial, molt proper a la creació com a artista, malgrat que s’espera d’ell, una aportació estètica, sempre estarà limitat pels requisits de màxima utilitat, rendibilitat i millores del producte en la seriació, o sigui modificacions tecniques.

L’obra única d’un artista amb voluntat d’expressió total i oberta- sense limitis- és un valor creatiu, que interpreta realitats, intueix noves visions, exposa propostes estètiques que obren la ment, la percepció humana, el cor i els sentits a experiències properes a les zones frontereres del nostre món o dimensió. Davant aquesta destinació queda resolt que es dirigeix per instint-creatiu, a uns resultats a funcionals. A resultats atípics de societats tecnificades, societats més necessitades d’artistes?