PERLLONGACIÓ I TRANSFERÈNCIA

En la vacuïtat es manifesta, la forma. En el rostre-mirada es manifesta amb força i transparència, l’ànima. L’ànima també es manifesta en el peu, la columna vertebral i en tot el cos, però en la cara la veiem expressada amb clara sensibilitat, les seves energies emergeixen amb més definició, probablement perquè les energies psíquiques són i contenen informació més subtil. De la mateixa manera que quan gestiono els meus utillatges, els meus conceptes, quan moc la meva energia fent art, deixo empremtes. L’obra rep els signes, les traces de mi mateix i fa a l’obra semblant a mi. És perllongació. Soc jo en extensió, ocupant espais en la meva obra, que no són els meus biològics però que traslladen informació amb la meva freqüència.

Cal esbrinar, qui és, aquest mi. També l’obra rep informació de la concepció, del que penso, sento i contingui aquest mi. La meva intenció, primera i última. Per això crec que l’obra d’art és perllongació i transferència de l’artista. L’autor, amb el seu gest creatiu cedeix els seus materials interns a l’obra material que els rep i manifesta. I concedeix la possibilitat de ser compartida. Té la possibilitat de ser acceptada, perquè conté elements vius. Quan en l’obra hi ha massa soroll, és potser que els gestos “propis” no són propis veritablement. Són adquirits, són externs a l’autor, i n’hi ha masses. I notem el soroll que porta.
O que l’excés de soroll és tan potent en un mateix, que es farà inviable una manifestació artística, mínima ment coherent.(ètica i estètica?)

Soroll, parlo de soroll, perquè el soroll amaga, cobreix sempre alguna cosa, conversa o situació, o informació. També les accions. Las embruta, desfigura, desinforma, desdibuixa una realitat. Caotitza. En tots els llenguatges, i en la comunicació verbal, el soroll és equivalent de caos i desconcert, probablement per acumulacions d’errors. Quan no, manipulació. Si l’autor escull esquemes aliens a la seva vivència interna, se sotmetrà a patrons escollits per afinitats o imposicions culturals, però no seran els d’ell. No podrà fer una transferència original, no cedirà res perquè no té res propi. Només podrà fer una transferència inicial, immadura i en creixement.

(*) Observo que potser aquest és una de les vies més usades. Treballar des de “el que hi ha” sense més plantejaments.
Si la feina d’introspecció i treball interior no és paral·lela al treball estètic-pràctic es dóna i perpetua, la constant transferència de soroll. Tot aquell soroll, per tant, que no ha sigut identificat, dissolt i conscienciat, emergirà per desequilibrar l’obra.

(*) Haurem de dissenyar dins el que ja és el bloc del que podem anomenar “el treball interior”alguna especificitat per el mon de l’art? La creació que és el seu objectiu, apart de totes les tècniques possibles, és una realitat especialíssima. L’estètica, les seves lleis, els seus protocols, els seus principis, els seus errors, la seva evolució, tot plegat ho podem considerar una eina, unes “sabates-bamba” especials per fer la via que proposo? De segur que no ni ha prou. Dissenyar junt amb la psicologia i les tècniques varies que l’acompanyen un determinat i especific mètode de treball, és un repte que cal explicitar.

(*) L’univers de les escoles d’art, és això un univers. La complexitat de gestionar el concepte escola i d’art és d’entrada contradictòria. No, els universos no són contradictoris però si complexa la seva percepció. Una escola d’art ha de ser alguna cosa més que tallers especialistes. La sensibilitat del poeta, poiesis, -aquell que crea- no només texts literaris, així ens ho han donat els grecs, és d’una qualitat delicada i superior. Ampliar l’espectre de la incidència educativa, sobretot en els aspectes de treball sobre si i introspectius, cooperaria a un avenç personal i per tant estètic de l’obra artística.