PINTAR

Pintor?..Si pintar és fer fotografia manual no m’atreu. (ja sé que hi ha molt a parlar sobre això…). Si ser pintor és copiar estil i modes, tampoc. Si ser pintor es guanyar uns diners complaent els instints decoratius i de confort d’uns quants, no ho vull ser. Si pintar, solament acaba sent la cerca de mercats i contactes cada vegada mes amplis i poderosos, i solament això, no vull ser pintor. A pesar que comprenc que moments semblants esdevenen. Sé, també, que puc evadir-me del sistema i sobreviure senzillament.
Serà una postura, i serà la meva, hauré escollit. Hi ha la possibilitat que pinti honestament allò que vull i la societat ho accepti? Això seria motiu d’alegria i agraïment sincer. Seria contemporani? Si, quan la fidelitat a la meva trajectòria, fora insubornable i per tant honesta. No, si adaptés el meu treball a gustos i preferències externes al meu.

(*) Quan pinto pinta tot el meu ser. Pinten els meus sentits, les emocions, l’esfera mental i és d’ella, que si no està quieta i serena, surten dubtes, angoixes i sobretot diria que pinta l’ànima. Sense ella, que em connecta amb l’essència, no seria possible créixer integrat. Quan pinto exerceixo també el meu sentit crític i especialment una introspecció, una certa actitud meditativa ambdues relacionant-se. I per mantenir aquest brou bullint, necessito estar sol, com els mussols. La intimitat és bàsica per la meva labor creativa, no hem permeto desenfocar l’atenció interna. Una presència humana és una energia i una informació molt poderosa per no sucumbir a la seva atenció. Ara penso què significa la soledat i l’acompanyament humà.Anys de solitud a la muntanya ensenya a valorar molt la presència humana. Anys de solitud a la ciutat ensenya a desvalorar molt la presència humana.