POETA, VIDA I VEU

Hi ha qui fa poesia i no ho és de poeta? I hi ha poetes que no fan poesia! El poeta viu la vida de forma especial. El poeta viu com a poeta, faci o no poesia. Internament, es mou, i sobretot observa, amb diferents esquemes i estímuls als usos i costums interns, de la majoria. Les seves eficiències són subtils, difícils d’avaluar, però fàcils quan el lector afí, connecta amb ell. Escoltar-la la poesia adquireix un valor distint, perquè la poesia crec que és més, arriba a ser més, quan s’articula amb la veu humana i és escoltada. Si només és sentida, si és compresa….aquí entrariem en discernir els graus de comprensió i vivència.

L’energia de la veu transmet alguna cosa més que concepte. El poder de la paraula pronunciada acumula un poder semblant al de la paraula pensada, però la vibració i el poder del pronunciat, sempre serà una expressió potent i que podrà més. Objectiu i acurat, mai engolit per la rutina i el normalitzat…atent al seu entorn però bolcat, establert en el seu ésser intern.. no s’assembla a ningú empès per pressions i solucions urgents. És una activitat com de laboratori enmig del carrer de la vida. És filtre sensible, sedàs de la realitat, i amb el seu veure eficient-essencial, albira el naixement de properes experiències, o mons diferents.

Fa, exerceix de consciència, expressa les seves pulsacions, i reflecteix la seva experiència en el part-poema, la realitat dels altres. El lector, també, després de l’esforç d’acostament, connecta o no connecta. Si el nexe que s’ha buscat, s’energitza i “s’informen” les dues parts, per la trobada de l’afinitat, neix una “amistat secreta entre desconeguts”
Una nova llum, un acte d’amor ha estat fet. En ell perviu un sentit, la sensibilitat i intenció determinada de la cerca d’essències, de realitat o sigui, de certeses.. Realitzar aquesta funció en les nostres societats, situa al poeta quasi en una altra dimensió. D’aquí la percepció que té la societat de nosaltres, com a “persones diferents i en el pitjor dels casos, rares”.
Fem de la nostra pròpia experiència una destil·lació filosòfica, o amorosa proximitat a la veritat. I de forma breu i bella.O amorosament llarga però sempre amb intencions estètiques.

Si, ell ens regala breus tasts d’alguna cosa que sembla molt diferent del normal I no obstant això, recollim del quotidià, del nostre apilament diari, els materials. Perquè la poesia no és útil, pràctica, exacta, funcional, ni productiva. És bella, delicada, energètica, és realment un dibuix especial, innocent. I sobretot informa. És una informació de freqüència diferent. Quasi sempre no notem ben bé que ha volgut dir-nos, si més no, els seus codis, han inundat àrees dels nostres receptors. S’ha donat una comunicació! Bé, si és útil per a alguna cosa, ho és per a l’ànima, després per a la ment i les nostres emocions. El procés no és fàcil d’explicar però si d’experimentar.

(*) És reparadora, potser terapèutica i provisora. El poeta que ha pres consciència que ho és i ho treballa esdevé, amb les paraules, un aprenent de mag. No oblidem que ho és, aquell que és mestre dels seus actes i paraules. Que els controla i usa. El seu so i llenguatge, semblen explicar, de diferent manera a com ens comuniquem habitualment.
Els seus objectius íntims, explicats, confessats, extraurien un somriure a la majoria, avesats a interessos densos i utilitaristes, enfocats a rendiments, per tant, a curt termini. La impaciència augura grans desitjos de veracitat. L’intern demana resultats de la mateixa intensitat que el despertat, inaugurat i potent foc de la pubertat.

És un adult conscient i sensible amb ànima de nen. Ell, ha sabut mantenir-la vigorosament innocent. La seva recompensa és estar, ser en aquest estat d’intenció, oberta a veure simplement, hàbil a excloure penjolls inútils i barrocs que, desfiguren la imatge o realitat mateixa, que és la poesia. Pura serenitat. Pur entusiasme. Pura expansió o intimitat intangible. Sempre hi ha qui, per l’altre costat, cau en l’energia de l’angoixa obscura. La llibertat és per usar-la. Sempre experimentar. El temps esdevé vehicle. Temporalitat, medi. Objectiu, aprendre, i aprendre a desaprendre. El soroll, les interferències per acumulació i acomodació de connexions, interconnexions pròpies errònies són nostres. Desaprendre hàbits en aquest nivell, en aquests estrats, es fa ineludible per aquells que créixer és un objectiu clar.