RESPOSTES I SENSIBILITAT
Sovint l’espectador d’art cau en el parany del judici, primari i ràpid. Un judici primari construït amb impressions superficials, les quals prenen una coloració dogmàtica, quan massa vegades, ni tan sols s’han exercit les funcions bàsiques de l’atenció o saber veure amb mínima perspicàcia. Hi ha prejudicis que fatalment desemboquen en confusions, inconsistències per ignorància, o banalitat esnob. I bé sabem que la ignorància és atrevida i la banalitat amant del superficial. En un fer precipitat, cau en classificacions superficials, fetes d’abundància de tòpics, influències prosaiques i encara una escassa educació estètica.
Però una potent i atorrolladora influència dels corrents de moda fan, de l’observació d’una obra, una diagnosi difícil, si no erràtica. Estem en un terreny relliscós. A l’artista se li demana que ofereixi a la comunitat, una sèrie de treballs amb valors especials, infreqüents, singulars sempre, de vegades insòlits. S’espera d’ell, l’impropi. L’artista espera, al seu torn, de la seva comunitat una resposta. Ha d’esperar-la? Una resposta que és complicat de calibrar, de mesurar, d’objectivar.
Dèiem que la comunitat massa vegades, no està preparada per donar-la amb equanimitat. I enfront de la inseguretat, les persones interessades en l’art però àdhuc sense un criteri propi, madur i assumit, deleguen el treball d’opinió. Delegació que recau en els entesos, crítics, comissaris, galeries, curators, periodistes especialitzats, professors, i de vegades especuladors que amb les seves accions generen expectatives, si no exagerades, dubtoses. És raonable que ocorri aquest fenomen de delegació, però no és raonable, en cap cas, que renunciem sine die, com a persones, a tenir un parer propi.
Amb un posicionament sincer iniciaríem les primeres passas-estadi d’una educació per comprendre els territoris del que anomenem el mon de l’art. Em refereixo, a postures sinceres, honestes i desinhibides, acceptant cadascun, el seu grau de comprensió i iniciant un diàleg ple d’intencions pedagògiques. Observarem una obra d’art com ho feríem amb un objecte normal i quotidià? Ens situarem en un estat especial de percepció? Posarem en acció, totes les musculatures sensitives, emocionals, estètiques i intuïtives? Demana molt, l’artista? Ell, està sotmès a demandes constants. Realment un territori inexplorat.
