SABER D’ART

L’espectador especial i especialista, aquell que és el dipositari de la confiança social en temes d’art, aquell que ho és perquè posseeix unes capacitats d’observació afinades i paciència necessària per oferir-les a l’autor i a la seva obra. Aquell que ha recorregut i superat totes les exigències acadèmiques, cursos, màsters, pràctiques i contrastada experiència, etc a aquest el denominem, crític. Crític d’art. Una labor gens fàcil. Un intermediari que ser-ho i assumir-ho el col·loca entre l’avaluació i la pedagogia més “desagraïda”.

A mi, sincerament, em significaria un veritable esforç de decisió i judici realitzar una labor de tanta responsabilitat. Li suposem coneixements històrics, capacitats objectives i subjectives per ser impressionat davant l’obra concreta, davant trajectòries, experiència en mirar, saber estar cara a cara amb el creat, lluny de precipitacions efusives i /o destructores, etc.
Meticulós i alhora amb dots per emocionar-se profundament, àmpliament…. Encarna, d’una certa manera, la prolongació del propi artista. Per professió, ha de descobrir, absorbir i avaluar les transferències de l’autor. Li agradi o no. Li subjugui l’obra o li desagradi haurà de comprendre. Segur que em perdo un significatiu munt d’aspectes que desconec i per descomptat, complicats per subjectius i gens fàcils de mesurar. Només intento posar-me, per un moment, a la seva de pell.

Capaç de contagiar-se de les energies de l’autor, de valorar-les, avaluar-les i situar-les en el temps. Una tasca repetida davant obres irrepetibles, una labor variada, complexa i difícil. El crític domina el seu món i la seva independència hem de suposar-la, sempre. És un domini, el seu, que aplica a l’obra, en la seva anàlisi i valoració, amplia de conceptes, tan històrics com estètics.

No obstant això, crec que, si no contempla, les connotacions que envolten la gènesi interior de l’autor, el seu procés, la seva concepció, l’a valuació pot ressentir-se. Es pot al·legar que aquest aspecte, que jo reclamo que sigui pres en consideració, ja es troba reflectit en el resultat final que és l’obra. Aquest és el nucli per revisar, allà on em neixen els dubtes!
Però si convenim que l’obra i l’autor són una unitat, en el millor dels casos, un crític, generós amb la seva professió ha de focalitzar doblement els seus objectius. És feina doble, ho reconec. La sinceritat, en labors tan subjectives, suposem que implica un examen d’auto exigència, molt alt.

L’any 1978 vaig exposar ceramicas i escultures en la Galeria Soler Casamada de Terrasssa, en aquell moment la sala mes important de la ciutat i durant el període de festes de desembre. Havia inaugurat el taller-estudi-habitatge, un any abans i la cremor creativa al costat de disposar de mitjans senzills però eficients, donaria resultats.
Un èxit complet de vendes. Tot, absolutament tot, va ser adquirit per un públic que em va sorprendre.

El critic d’Art i Urbanisme de Terrasssa, Josep Boix va escriure:

El jove ceramista terrassenc presenta a la Galeria Soler-Casamada un nodrit conjunt de les seves últimes obres que en veritat impressiona. Impressiona a part de la quantitat i varietat, per la seva extraordinària força expressiva i imaginativa, repleta de màgics suggeriments, i impressiona i subjuga, així mateix, per la seva peculiar originalitat tant en els subtils jocs volumètrics en els quals notòria significancia tenen les llums i les ombres, els buits i els relleus, com en les al·ludides diccions plàstiques que Ribera busca i troba per vivificar, humanitzar i fins i tot distorsionar agudament els clàssics conceptes de la ceramica per convertir-la en una meravella de color, de foc, de lluminositat, de volums i de complexos dissenys on, a través d’ells, és fàcil endevinar des de la mes pura, serena i elegant linea de la ceramica mediterrània als alegres malabarismes d’un barroc actualitzat que trenca amb totes les encotillades disciplines conegudes.
Hi ha peces que ens recorden el quefer ceramic dels mestissos sud-americans captant la diversitat de cultures que rellisquen per les seves creacions però arrelats a una òptica popular i senzilla.

Tot un esplendid món interior, radiant de intelectas seqüencies, manifesta a Ribera; és a dir, un artista en l’ampli i cerebral expressar de la paraula.
Josep Boix.”

Aquest inici d’etapa-creativa més plàstica, ja que vènia de quatre anys de solitud i introspecció en la qual la pintura havia estat el meu suport creatiu, sobretot en els dos primers anys a Castellterçol, donaria inici a l’ofici que no art, el qual em permetria fundar una família. I dic fundar en l’accepció de fonament-cimentació o estabilitat econòmica. Sé que van ser anys llargs d’ofici-estabilitat-lluita en els quals vaig haver de renunciar per estabilitzar altres camps emocionals, tant importants! Repeteixo sovint que l’artista i el seu art són tan importants, els dos! No existeixen per separat. Al cap dels anys quan estic escrivint això, puc comprendre, despres de l’explosió de la meva última obra gràfica, de la qual estic satisfet completament, que el procés d’una vida en l’art té els seus períodes, és una iniciació i que mai ha de ser abandonada encara que en certs cicles, més o menys llargs, ho sembli. La resiliencia desfermarà noves forçes per extreure art.