TACHISME GERMINAL

El contingut “informatiu” de qualsevol missatge, sigui escrit o plàstic ve donat pel grau d’organització que s’ha conferit a l’obra. Informació organitzada que equival a ordre estètic. No obstant això, els meus gestos, fluir espontani, la meva alògica acció sobre l’obra en inici, aspira a deixar manifestar pura llibertat.(m’allibero de l’exercici de la ment de la qual sé ja per endavant, els seus resultats; previsibilitat). D’això neixen les taques, l’informe, el caos aparent, el desordre, encara que solament, és aparent. És un ordre d’un altre nivell, un nivell interior.
Aquest soroll aparent, l’entropia -o mesura del desordre-, que capto en l’obra se’m revela en un primer moment com anti estètic. No obstant això, amb aquest primer pas fujo de patrons convencionals que em conduirien, massa aviat, a una banalització, per excés de sorolls previsibles.

Busco noves maneres de fer i expressar per superar missatges i estètiques banalitzades, i es que solament les trobo bussejant en les meves interioritats. Segueixo tècniques orientals, que procuren expressions espontànies, ambigües, com la taca que filosòficament equivaldria al silenci absolut, complet. Deixo grans espais buits (en el Manifest explico llargament aquest aspecte). Amb això pretenc crear un escenari estètic on la certesa no es presenti completa i dogmàtica. Insinuo una via perquè cadascun dels observadors de l’obra, descobreixin per si mateixos. Desitjo una obra allunyada de formes ídol. De conceptes de limitadament ultra acabat i per tant tancats.
Formulo més que proposicions, pre proposicions, tímides i suggeridores per compartir el meu món.

Fer possible una àmplia interpretació del meu treball, ho converteix en més obert. Això no obstant, una excessiva ambigüitat, podria convertir-ho en soroll. Estic molt atent en això, la qual cosa em porta a mantenir un equilibri entre indeterminació o a-morfisme, i el que jo anomeno “germinació”. O sigui, la capacitat de convertir la taca en un continu assaig per deslliurar-me de les idees confuses. Germinació, convertir, el silenci de la taca, i l’aparent soroll en informació suggeridora.

Els japonesos nomenen Kot-tsu a la tècnica de perfeccionar-se en un acte espontani-sigui en tir a l’arc, esgrima, arts marcials, etc-, jo procuro fer-ho en pintura. Quan estic en això, em converteixo contínuament en actor i espectador alhora i en aquesta dinàmica l’obra es genera exuberant en signes, primer informes, més tard plens en potencials d’epifania ordenada i estètica.
La taca, les seves dinàmiques, són vitalitat, sí, encara que àdhuc no-forma, amb riques possibilitats de comunicar bellesa. És en la germinació de la taca que assumeix la visió completa.
És un fet comunicatiu d’un acte vital. Sóc conscient que el que jo denomino germinació és l’acceptació de la ment en la “meva poètica” Zen. Una contradicció si convenim que el Zen fuig d’ella. Ell, entenc jo, fuig del vocabulari i llengua mental comuna, propi de tots els llenguatges, que pretén buscar raonaments als fets. Jo pretenc viure’l, raonablement sense raons.

L’experiència interior, la que t’ofereix la visió que tot és una unitat, és una experiència alògica. Supera els esquemes mentals per molt madurs que siguin. Una vegada coneguda, es presenta la tasca de viure-la, de comprendre el tot des d’aquest recobrat ull, enmig del que nomenem realitat. L’essencial no pot ser transmès amb codis i llenguatges, a suports físics o amb gestos, so, veu, paraules escrites o no. L’essencial és inefable, irrepresentable, no obstant això cavalca indemne i en silenci com a genet invisible sobre tots ells. La petjada del cavall sobre el “paper” dependrà de la consistència del blanc.

De la seva puresa i qualitat. Els que ens posem en aquests embolics, sabem que dia a dia caldrà comprendre l’abast del descobriment i mantenir, si és possible, la seva intensitat. Sostenir i créixer en consciència és la labor, motiu i objectiu, de tot el joc.
Els creadors d’imatges, ens valem cada dia de la dinàmica dels oposats, precisament, almenys en el meu cas, per mostrar la seva “inexistència”. (Wittgenstein ha indicat la tasca de la filosofia per lluitar contra la fascinació que exerceixen les formes de representació.)

Sento que la nostra contemporaneïtat precisa que l’inicial Tachisme informal, amb uns valors estètics impressionants (em van seduir des del primer dia que els vaig descobrir, un a un) sigui “germinat” amb uns signes d’organització, febles si voleu, però que facin de l’aparent caos o soroll, per a alguns, una organització, una cosmovisió intencionalment escollida. Descobreixo que la percepció interna de caos, desordre, i perplexitat és subjectiva.

O sigui, emergeix del mi mateix com a subjecte, i solament una acció determinant d’intenció cap a l’ordre m’encamina, a través de la pintura o l’acte creatiu, a la cerca de la bellesa, compendi d’ordre. Per a això hauré de confiar, extreure del mi mateix, la hipòtesi d’un món perfecte. I amb una Utopia a la butxaca, construir una estètica concorde. La tasca de comprendre el meu món (objecte), el que m’envolta, d’assimilar-ho, crea un procés de fusió. Unificació de subjecte i objecte. Estem en això.