TRANSGRESSIÓ

….transgredir? L’existència de la transgressió implica l’existència d’una norma. Sense norma, què podem transgredir? On hi hagi normes immoderadament, hi haurà transgressió justa. Significa això que una llei “insinua” i ordena, obliga al compliment i al respecte. Infringir-la és transgredir. En el seu ventre, en el ventre de la norma, dorm la transgressió, porta escrit en el seu ADN, la desobediència, i serà l’abús de la norma o llei que desperti a la transgressió, situant, una altra vegada, a la norma, en el seu lloc d’equilibri.
Ser transgredida, ser desobeïda, ens la retorna a l’ordre. Al seu equilibri.
Un ordre diferent, capaç de funcionar, més proper, més procliu a l’esperit de reorganitzar, per adequar. I adequar per a la cerca i la creació. La norma neix de la necessitat d’ordenar i equilibrar una situació, una activitat, uns espais, comportaments, conceptes, unes polítiques-estètiques. Habitualment producte d’acords entre parts. Socialment entre parts, interiorment entre contradiccions interiors.

En el millor dels casos seria ordenar sense interessos equívocs, confusos, o directament interessats. Però estem parlant d’art.
Som davant un fet creatiu individual. I és precisament aquesta circumstància, la que l’artista creador s’enfronta sol a la seva cerca i amb els valors, bagatges i normes que ell s’imposa o sofreix. És un privilegi i una responsabilitat. És la disponibilitat de ser lliure i obtenir d’aquesta capacitat uns resultats que emergeixin, si cap, de l’habitual i conegut.

El pas dels segles ha acumulat, estils, is mes, models estètics, tendències, modes, escoles, pensament. Per aquest motiu, aquest llegat, les herències, les normes finalment “acadèmiques” són múltiples. En aquesta dimensió, la de l’estètica, essent la llibertat, el nucli, la llavor central d’un fruit esfèric, podríem afirmar que la transgressió se’ns presenta com un exercici habitual i integrat a la disciplina, una de les seves llavors. No obstant això, rebel·lar-se sistemàticament, sense consciència clara de la norma que pretenem desobeir, tampoc ens porta massa lluny.

Abans d’una rebel·lió cega, caldrà observar a prop a la norma. Aquest esforç, aquest respecte pel treball d’uns altres, assegura la seva comprensió íntima i la subsegüent transgressió reeixida. Acceptem que tota norma entri en revisió i sigui, infringida, desobeïda, transgredida si es vol. Sobretot, si es vol. L’esnobisme cau innocentment, o irreflexsivament? en aquest parany. Normes valuoses, n’hi ha, i moltes, i no han de ser, arraconades per la moda inercial i de bucle, de desfer-se, per sistema, del d’abans. Un profund respecte per la tradició i un esforç herculi, sostingut, per remoure tot, en honor de la bellesa, la llibertat i l’equilibri, ens obriran les portes per seguir en la troballa, de mons superiors. A mi m’ha costat arribar a aquesta posició. D’aquì que la descrigui perquè he estat, altre temps, molt posicionat en la mecànica que arracona la tradiciò per sistema. L’equilibri d’acció i sostingut no és presenta fàcil. L’acomodació, la son “conscièncial”, si no s’activen mecanismes per mantenir-se despert i en vetlla, s’imposa pesada i densa.