UNIDIRECCIONALIDAT I COMPLAENÇA
Veig l’existència estètica com una àmplia extensió de múltiples camps que se m’ofereixen generosos, plens de llum, per disposar els meus passos. No escollir un viure unidireccional. També sé, que no podré esgotar tot el que se m’ofereix, generosament. La tendència, a caminar més temps per algun dels camps, és natural. Accepto que aquesta elecció, va en detriment d’unes altres, però en el meu fur intern, no he abandonat ni he sentit, que em negava o em frustrava en la tria. Ara recordo, i avui encara s’enfoca d’igual manera, que a l’hora de decidir estudis et deien i diuen encara amb més subtilitat, de Ciències o de Lletres? Com si la nostra biologia o fos de lletres o de ciències. És mesquí i penso que castrador. Ara el domini contundent de les carreres dedicades a aplicacions pràctiques, és clar, amplien la pregunta a, de lletres, ciències o informàtiques? On queda l’art en aquest ventall d’opcions? Seguim essent una societat molt pràctica i densa.
En termes amplis i generals, sempre existeixen moments que els veus estrets, de perspectiva cenyida a realitats massa properes, que ofeguen futurs possibles i t’angoixes. Sempre he pensat que hi ha temps per a tot allò que a un l’hi interessa. Ben mirat els interessos es focalitzen cada cop més. No és una renúncia, és posposar. He intuït, i he vist clar, que el creixement ha de ser integrat sempre. Sigui quin sigui el camí que s’adopti.
(*) Sabent que hi ha temps disponible per a tot, ara toca interessar-me, desembocar en l’acció per l’estètica, l’ètica, el coneixement, la saviesa, la família, les societats i la naturalesa més rural, no la que l’humà, en el seu afany expansiu en interessos, ha cobert de ciment, múltiples químics i carburants. (em refereixo la ciutat). D’aquí l’afició per la poesia, la ceràmica, la pintura, les paraules, la llar, la música, l’agricultura, el bosc i la seva capacitat d’acolliment. Tot això, mons que són palanca, màquina simple, insubstituïble, per fer consciència. I que cultivo (cultura) perquè el creixement, esdevingui. Identificar-me amb l’activitat seria caure en un error. Actuem, emergim, esdevenim, hàbils en això o allò, però mai som allò o això.. Si hi ha quelcom transformat, som nosaltres mateixos. A casa sempre comento que vaig començar volen dominar el fang i ha sigut ell, que amb els anys, m’ha transformat a mi. I amb la pintura igual.
Una sola àrea d’activitat, encara que en realitat estigui de ple en ella, em confon. Necessito créixer en diverses i a diferents nivells, amb tots els inconvenients que podeu imaginar. Accepto que si un vol aprofundir ha de dedicar-hi, concentració i temps. De totes maneres, aquest mètode de sinergies i nexes enriqueix i proporciona una diversitat que es complementa. En la reflexió, en el silenci, trobo i reuneixo.
L’especialització extrema crea realment eficiència científica, tecnològica i de coneixement, no obstant això podríem trobar maneres d’evitar tantes vides insatisfetes. Hauria de constituir un objectiu prioritari. Sense citar els atropellaments psicològics del món productiu. Resulta temerari per irreflexiu o de covard, acontentar-se amb una sola experiència?, aquesta decisió unilateral, aquesta elecció, sento que no és elecció. La sento induïda per interessos allunyats del propi protagonista, la persona precisa d’àmplies àrees i distintes per recórrer i posar en acció els seus talents innats i les seves incapacitats innates.
Complaents i empresonats en una única gàbia amb aparença de feliç llar-professional i “donar-nos” unes aprimades joguines-sou per entretenir-nos, això són mitjans per convertir-nos en creatius. Sóc conscient de l’esforç de renúncia primer i de la determinació sostinguda que comporta tot plegat, perquè es faci real. Disposem de temps per l’autocomplaença. Que cada u de nosaltres decideixi si a aquesta frase l’hi posa la interrogació o la deixa tal qual.
A la meva joventut, detecto batecs estètics, encara que abans de posar-me a treballar en això, el meu cos, demanava resoldre preguntes més penetrants, insubstituïbles la seva demora. Després arribarien aspectes emocionals que feia falta, indiscutible ment, fer-los cas. Hi havia temps i oportunitat, per gestionar-ho. Aquests assumptes són poc fàcils, diguem que complicats, però amb actitud pro activa i estant un en “el tros”(en el camp i amb l’eina a mà) diríem els rurals catalans, tot succeeix més fluid.
Ser conscient del moment on un es troba, que ja és difícil, aclareix la decisió a prendre. Però he tingut diàfan, que posar en risc l’estabilitat familiar, a canvi d’interessos artístics, no m’interessava. Anava en això, també, el meu propi equilibri. Qui hagi fet el contrari, haurà triat amb la mateixa llibertat que la meva i cadascun amb les seves conseqüències. En el meu cas he preferit generar un espai estètic a llarg termini, reflexiu, lent, ple de risc per les seves especials característiques, però emocionant i compartit alhora. L’ésser humà és sempre més, que una parcel·la d’ell mateix.
